Per ús
Pneumàtics de carretera: presenten una banda de rodament fina i poc profunda; ofereixen estabilitat i baix soroll a les carreteres asfaltades, cosa que les converteix en la millor opció per als desplaçaments a la ciutat.
Pneumàtics fora de-carretera: inclouen blocs de banda de rodament gruixuts i profunds; ofereixen una excel·lent adherència al fang i la sorra, però donen lloc a un recorregut accidentat per carreteres asfaltades.
Pneumàtics tot-tot terreny: equilibra el rendiment de la carretera i de la llum fora de-carretera; adequat per a recorreguts de llarga-distància i terrenys mixts, com ara carreteres rurals de grava.
Pneumàtics de pista: gairebé no tenen patró de banda de rodadura; ofereixen la màxima adherència-climàtica; apte només per a circuits tancats i no recomanat per a la circulació diària al carrer.
Per material
Pneumàtics de goma estàndard: econòmics i duradors; equipament estàndard a les motocicletes de rodalies convencionals; adequat per al transport diari.
Pneumàtics semi-slick (semi-compost tou): equilibra l'adherència i la resistència al desgast; el rendiment millora significativament a mesura que s'escalfen; s'utilitza habitualment en motocicletes-de rendiment.
Pneumàtics-complets (compost tou): dissenyats per a les carreres; ofereixen una adherència extrema a les temperatures de funcionament, però es desgasten ràpidament i tenen una vida útil curta; relativament car.
Per Estructura
Pneumàtics de tipus-tub: l'aire està contingut dins d'una càmera interior; menys propens a la separació de perles a baixes pressions; encara s'utilitza en algunes bicicletes d'aventura/for{1}}carretera i en creuers d'estil-americà.
Pneumàtics sense càmera: l'aire està segellat directament dins de la carcassa del pneumàtic; L'aire filtra lentament si es perfora i les reparacions són convenients; l'opció principal per a la majoria de les motocicletes modernes.
